Les beques de la «Dipu», l’Ajuntament de Torrent i el factor humà.

Qualsevol despedida sempre deixa un regustet amarg pel que es queda enrere i la de hui no podia ser una excepció.

Hui han finalitzat els dos mesos de duració del programa de beques formatives «La Dipu te Beca», programa aquest al que estava adherit l’Ajuntament de Torrent i en el que han participat un total de 80 joves torrentins (o no tan joves).

Vaig poder superar el procés de selecció per accedir a una d’aquestes beques, (per això deia allò de no tan joves) i la veritat és que el balanç que puc fer d’aquesta experiència no pot ser més que positiu.

Pot haver pràctica millor per a un estudiant de Gestió i Administració Pública que treballar precisament en una administració? Evident i rotundament, no. És, sense cap dubte, la forma més directa de dur a la pràctica tots aquells fonaments teòrics que van adquirint-se a la Universitat. Cert és, per altra banda, que dos mesos no donen per a massa, però són suficient per comprovar que molts d’aquells fonaments teórics són, no sols necesaris, sino imprescindibles, per treballar eficaç i eficientment al mon reial, i també que d’altres dels coneixements adquirits, en la pràctica són molt complicats d’aplicar perquè hi ha una factor que no es controla, les persones.

Torrent és una gran ciutat, i no sols perquè ho diga un decret, sino perque és evident soles observant i escoltant el dia a dia al carrer, encara que, i conste que també ho he comprovat personalment, mantinga esperit de poble.

Això jo ja ho sabia abans de encetar la meua vida ací… però és ara, després d’aquestos dos mesos a l’Ajuntament (al Departament de Mobilitat, per ser més concret) quan em done compte de la vertadera magnitud d’aquesta població i del volum treball que té la seua administració local. Més de 80.000 ànimes, cadascuna d’un pare i una mare, són més de 80.000 històries diferents, 80.000 calaixos plens, i de vegades també buits, de queixes, peticions, preguntes, esperances, desesperances, il.lusions, desil.lusions, problemes, suggerències… i totes les que acudeixen a l’Ajuntament, independenment del departament, ho fan pensant que eixiran d’allí amb les coses més clares que les tenien a l’entrar.

La llàstima és que de vegades no és així, unes vegades perquè els procediments no ho permeten i altres perque els plantejaments o problemes del ciutadà van més enllà del que és possible solucionar a l’administració. En ocasions el funcionari de torn, ha de canviar el telèfon i l’ordinador per la butaca i el divà i es converteix en psicòleg, intentant reconfortar en el que és possible a un ciutadà carregat de preocupacions o a un altre amb l’ànim un poc, o un molt, exaltat pel que ell considera una injustícia. «No estem per a d’açò» diuen alguns d’aquestos funcionaris, però el ben cert és que ho fan i de vegades més enllà de la seua capacitat per fer-ho. En altres ocasions és el ciutadà el que suporta un funcionari ineficaç o incompetent (en la majoria dels casos per formació inadequada, que no escassa), o un d’aquells que forjaren la imatge clàssica del funcionarat, dels que sortosament cada vegada en queden menys.

L’administarció, a tots els nivells, ha anat canviant però molt lentament i a pesar dels grans pronunciaments teòrics, dels diferents corrents o models d’organització que predominen o han predominat en cada època, hi ha una cosa que sempre cal tindre en compte, i que casi mai es té: en una administració, tant a un costat de la finestreta com a l’altre, hi han persones, i cadascuna d’elles, com deia la meua iaia, amb «un reiet en el seu cor».

Precisament, si en alguna cosa m’he de quedar d’aquestos dos mesos a l’Ajuntament de Torrent, em quede amb les persones, els grans profesionals amb els que he compartit este temps, els becaris que m’han acompanyat en el Departament i tots i cadascun d’aquells ciutadans que s’han acostat a la meua taula i que espere hagen tornat a casa amb les coses més clares que les tenien abans de fer-ho.

Eixa és la idea, no?

Nostàlgia alacantina (1)

«Y sobre los cantos rodados donde las ramblas acaban en calas desiertas y las barcas encalladas se descomponen por la sal, el mar parece una gran laguna, un espejo del sol donde tan solo se oye su azul respiración.»

José Manuel Almerich Iborra

Ha sigut aquest un cap de setmana de platja, descans i tranquilitat a la Platja de l’Albir, tal i com vaig avançar en l’última publicació.

Com si fos una benviguda inesperada, divendres només arribar vora mar, als peus de la Serra Gelada, la senyal d’alerta del meu telèfon mòbil em feia obrir el Facebook, on trobava les paraules de José Manuel Almerich, escriptor torrentí i savi dels camins i les sendes valencianes (per cert, quí millor per descriure un paratge o paisatge valencià!) que enceten aquesta entrada. Li les prenc prestades.

Com deia, divendres de vesprada eixiem de Torrent cap a Alfás del Pi agafant l’autopista AP-7. Tal i com anàvem acostant-nos cap a la província d’Alacant i amb la tranquilitat de anar al seient del copilot gaudint de les vistes, el paisatge anava cada vegada tornant-se més familiar.

Fa més de dos anys que Torrent i l’Horta s’han convertit en ma casa i ja m’he fet a d’ells, dia a dia vaig descobrint-los i dia a dia augmenta l’estima que els tinc. Però per a qui a nascut i s’ha criat entre muntanyes i serralades, tornar a veure eixos cims majestuosos retallats al blau del cel mediterrani és com una recàrrega de bateries.

Abans de deixar la província de València creuàvem el riu Serpis, alacantí de naixement i escenari d’infinitat de records d’infantesa al seu pas per Muro, i el cim de La Safor feia d’avantsala a eixa porta d’entrada a Alacant que forma el Massís del Montgó amb la serra d’Alfaro. Deixant enrere el riu Girona i el Gorgos, s’alçaven enfront de nosaltres els últims alts de la Serrella, convertida ja en Xortà a una banda, i a l’altra podiem vore les serres del Ferrer i de Bèrnia, per descobrir imponent, en creuar el riu Algar, el Puig Campana que resguarda al seu darrere el sostre d’Alacant, la serra d’Aitana. I tot açò sense oblidar-nos de la serra de Mariola, la Carrasqueta o el Maigmó, més cap a l’interior.

Quantes vegades hauré circulat per aquesta autopista i mai m’havia parat a mirar a un costat i a l’altre, tal i com vaig fer divendres passat. I mentres gaudia de l’entorn, em vingué al cap una de les meues cançons favorites.

Ací vos la deixe…

Festes d’Ontinyet, la UNDEF o la Platja de l’Albir

Hui comencen els actes centrals de les festes de Moros i Cristians que Ontinyent dedica al Santíssim Crist de l’Agonia, amb una programació d’actes que presenta com un dels seus majors atractius per als visitants, la celebració, demà divendres, de les Entrades Cristiana i Mora. Sense dubte, la població d’Ontinyent és un dels referents del mon dels Moros i Cristians de tota la zona de llevant en general i de la Vall d’Albaida en particular; no de bades, la Societat de Festers celebrà al 2010 el 150 Aniversari de les festes de Moros i Cristians a Ontinyent. És a més, está població, una de les fundadores de la Unió Nacional d’Entitats Festeres, UNDEF, entitat que aglutina, o millor dit, intenta aglutinar a aquelles poblacions que celebren la festa de Moros i Cristians al territori nacional (la voluntat de ser «nacional» és un debat digne de ser tractat en altra ocasió).

Perquè dic allò de que intenta aglutinar? Doncs bé perquè últimament l’entitat, encara que per una banda vaja sumant alguna alta de noves poblacions, (hem de celebrar en este sentit la incorporació fa uns mesos de les poblacions de Ròtova, Alzira i Moraira i el retorn després de molt de temps de Banyeres de Mariola fa un parell d’anys), d’altra banda hem de lamentar l’eixida durant l’ultim any precisament d’Ontinyent i poc abans de Villena. Amb aquestes poblacions, la UNDEF perd no sols dos de les seues poblacions fundadores i referents, com deiem, a les seues comarques (Villena és el «cap i casal» a les comarques del Vinalopó) sino també una quantitat enorme de festers i per tant de capacitat de negociació, però el més greu, perd molta credibilitat…

…i la veritat, d’aquesta ja anava molt justeta l’entitat.

Cert és que amb les eleccions celebrades el passat 17 de juliol a Llutxent, el reelegit President ha rebut un vot de confiança, al guanyar per tercera vegada les eleccions, però no és menys cert que per aconseguir-ho, esta vegada ha fet falta que votaren totes les poblacions integrades dins la UNDEF menys quatre, fet sense precedents en cap Assemblea anterior. Amb els vots aconseguits per la candidatura alternativa segurament hauria hagut prou per guanyar les eleccions en qualsevol altra circumstància.

La tasca que té la nova directiva per davant és complicada: la UNDEF és actualment una figura molt llunyana al fester de a peu. Llevat d’aquells que tenim una relació estreta amb les Juntes Directives o de Govern de les Federacion o Associacions de Moros i Cristians de les nostres poblacions, la majoria de la gent festera coneix poc o gens de la UNDEF. Pense que aquest és l’objectiu principal que es deu marcar la nova Junta, acostar la UNDEF a la gent, recuperar credibilitat i sobre tot recuperar als que se n’han anat.

Però….. crec que de primeres ja no comencen amb bon peu.

Com deia hui comencen les festes d’Ontinyent, doncs be, este dissabte dia 25 a les 17 hores, la UNDEF ha convocat Assemblea per proclamar el President Electe i presentar la seua Junta Directiva.

Pensem-ho…, 25 d’Agost!…, a les 17 hores de la vesprada!.. i en plenes festes d’una població que acaba d’eixir de l’entitat (i que casualitats de la vida, sempre s’havia queixat, entre altres coses, de falta d’atenció i de que les Assemblees Nacionals de la UNDEF que es celebren entre febrer i principis de març, coincidien amb el seu Mig Any)!

Els gestos sempre són importants i aquest gest crec que ajuda ben poc a millorar les relacions UNDEF-Ontinyent (si es que es volen millorar, evidentment) pel que pot donar a entendre, però a més… els representants de les poblacions també tenen vacances! No es podria utilitzar alguna data de setembre en el marc de les festes d’alguna població UNDEF, aprofitant que tots els membres estem convidats, per celebrar aquestos actes dins d’un ambient fester? I no em val l’excusa de que no es pot carregar de feina extra a una Federació dins les seues festes. Tan sols faria falta un Saló d’Actes en un horari adequat, i… si una entitat com la UNDEF no pot negociar açò amb un Ajuntament o una Federació amb antelació i organitzar el acte sense molestar la gent de la Federació de torn, aleshores estem arreglats!

Bé, tan sols era un suggerència. El que jo sí que tinc clar és una cosa: que em perdonen els amics d’Ontinyent (que de segur ho faran) i que disculpe la Junta Directiva de la UNDEF, pero aquest dissabte 25 a les 17 hores de la vesprada, i després de l’any que portem, estaré gaudin d’unes curtes però merescudes vacances a la Platja de l’Albir!

(I que conste que jo crec i sempre creuré en la UNDEF, però com diu la cançò, a la meua manera, que ja vos contaré quina és.)

Encetem el blog!!

Des de fa temps que em rondava pel cap la idea de crear un blog, però el cert és que per una cosa o altra sempre anava deixant-ho per a més endavant. Per fi m’he decidit i naix hui oficialment El blog de Daniel Català on intentaré anar mostrant a tot aquell que vulga acostar-se a aquesta finestra virtual algunes reflexions, pensaments, vivències o informacions sobre aquells temes que més m’interessen, m’inquieten o que més ocupen el meu temps. Actualment aquestos temes són principalment, els estudis a la U.P.V.  i els moros i cristians i tot allò que envolta a cadascun d’aquestos, aparentment tant diferents aspectes del meu quefer quotidià.

Però açò no vol dir que dins aquest blog no haja lloc per a més coses, de fet, segurament aquells amics que feu l’esforç de perdre alguns minuts del vostre temps en seguir les meues publicacions, trobeu ací dins una mescla heterogènia d’assumptes entre els que, amb sort haja alguna cosa del vostre interés.

Espere que siga així.

Moltes gràcies per avançat