Qualsevol despedida sempre deixa un regustet amarg pel que es queda enrere i la de hui no podia ser una excepció.
Hui han finalitzat els dos mesos de duració del programa de beques formatives «La Dipu te Beca», programa aquest al que estava adherit l’Ajuntament de Torrent i en el que han participat un total de 80 joves torrentins (o no tan joves).
Vaig poder superar el procés de selecció per accedir a una d’aquestes beques, (per això deia allò de no tan joves) i la veritat és que el balanç que puc fer d’aquesta experiència no pot ser més que positiu.
Pot haver pràctica millor per a un estudiant de Gestió i Administració Pública que treballar precisament en una administració? Evident i rotundament, no. És, sense cap dubte, la forma més directa de dur a la pràctica tots aquells fonaments teòrics que van adquirint-se a la Universitat. Cert és, per altra banda, que dos mesos no donen per a massa, però són suficient per comprovar que molts d’aquells fonaments teórics són, no sols necesaris, sino imprescindibles, per treballar eficaç i eficientment al mon reial, i també que d’altres dels coneixements adquirits, en la pràctica són molt complicats d’aplicar perquè hi ha una factor que no es controla, les persones.
Torrent és una gran ciutat, i no sols perquè ho diga un decret, sino perque és evident soles observant i escoltant el dia a dia al carrer, encara que, i conste que també ho he comprovat personalment, mantinga esperit de poble.
Això jo ja ho sabia abans de encetar la meua vida ací… però és ara, després d’aquestos dos mesos a l’Ajuntament (al Departament de Mobilitat, per ser més concret) quan em done compte de la vertadera magnitud d’aquesta població i del volum treball que té la seua administració local. Més de 80.000 ànimes, cadascuna d’un pare i una mare, són més de 80.000 històries diferents, 80.000 calaixos plens, i de vegades també buits, de queixes, peticions, preguntes, esperances, desesperances, il.lusions, desil.lusions, problemes, suggerències… i totes les que acudeixen a l’Ajuntament, independenment del departament, ho fan pensant que eixiran d’allí amb les coses més clares que les tenien a l’entrar.
La llàstima és que de vegades no és així, unes vegades perquè els procediments no ho permeten i altres perque els plantejaments o problemes del ciutadà van més enllà del que és possible solucionar a l’administració. En ocasions el funcionari de torn, ha de canviar el telèfon i l’ordinador per la butaca i el divà i es converteix en psicòleg, intentant reconfortar en el que és possible a un ciutadà carregat de preocupacions o a un altre amb l’ànim un poc, o un molt, exaltat pel que ell considera una injustícia. «No estem per a d’açò» diuen alguns d’aquestos funcionaris, però el ben cert és que ho fan i de vegades més enllà de la seua capacitat per fer-ho. En altres ocasions és el ciutadà el que suporta un funcionari ineficaç o incompetent (en la majoria dels casos per formació inadequada, que no escassa), o un d’aquells que forjaren la imatge clàssica del funcionarat, dels que sortosament cada vegada en queden menys.
L’administarció, a tots els nivells, ha anat canviant però molt lentament i a pesar dels grans pronunciaments teòrics, dels diferents corrents o models d’organització que predominen o han predominat en cada època, hi ha una cosa que sempre cal tindre en compte, i que casi mai es té: en una administració, tant a un costat de la finestreta com a l’altre, hi han persones, i cadascuna d’elles, com deia la meua iaia, amb «un reiet en el seu cor».
Precisament, si en alguna cosa m’he de quedar d’aquestos dos mesos a l’Ajuntament de Torrent, em quede amb les persones, els grans profesionals amb els que he compartit este temps, els becaris que m’han acompanyat en el Departament i tots i cadascun d’aquells ciutadans que s’han acostat a la meua taula i que espere hagen tornat a casa amb les coses més clares que les tenien abans de fer-ho.
Eixa és la idea, no?
