«Y sobre los cantos rodados donde las ramblas acaban en calas desiertas y las barcas encalladas se descomponen por la sal, el mar parece una gran laguna, un espejo del sol donde tan solo se oye su azul respiración.»
José Manuel Almerich Iborra
Ha sigut aquest un cap de setmana de platja, descans i tranquilitat a la Platja de l’Albir, tal i com vaig avançar en l’última publicació.
Com si fos una benviguda inesperada, divendres només arribar vora mar, als peus de la Serra Gelada, la senyal d’alerta del meu telèfon mòbil em feia obrir el Facebook, on trobava les paraules de José Manuel Almerich, escriptor torrentí i savi dels camins i les sendes valencianes (per cert, quí millor per descriure un paratge o paisatge valencià!) que enceten aquesta entrada. Li les prenc prestades.
Com deia, divendres de vesprada eixiem de Torrent cap a Alfás del Pi agafant l’autopista AP-7. Tal i com anàvem acostant-nos cap a la província d’Alacant i amb la tranquilitat de anar al seient del copilot gaudint de les vistes, el paisatge anava cada vegada tornant-se més familiar.
Fa més de dos anys que Torrent i l’Horta s’han convertit en ma casa i ja m’he fet a d’ells, dia a dia vaig descobrint-los i dia a dia augmenta l’estima que els tinc. Però per a qui a nascut i s’ha criat entre muntanyes i serralades, tornar a veure eixos cims majestuosos retallats al blau del cel mediterrani és com una recàrrega de bateries.
Abans de deixar la província de València creuàvem el riu Serpis, alacantí de naixement i escenari d’infinitat de records d’infantesa al seu pas per Muro, i el cim de La Safor feia d’avantsala a eixa porta d’entrada a Alacant que forma el Massís del Montgó amb la serra d’Alfaro. Deixant enrere el riu Girona i el Gorgos, s’alçaven enfront de nosaltres els últims alts de la Serrella, convertida ja en Xortà a una banda, i a l’altra podiem vore les serres del Ferrer i de Bèrnia, per descobrir imponent, en creuar el riu Algar, el Puig Campana que resguarda al seu darrere el sostre d’Alacant, la serra d’Aitana. I tot açò sense oblidar-nos de la serra de Mariola, la Carrasqueta o el Maigmó, més cap a l’interior.
Quantes vegades hauré circulat per aquesta autopista i mai m’havia parat a mirar a un costat i a l’altre, tal i com vaig fer divendres passat. I mentres gaudia de l’entorn, em vingué al cap una de les meues cançons favorites.
Ací vos la deixe…
👏👏👍👍 Cuñao!!!