A a la meua dona, a la que tant li dec.
A tots el Contrabandistes i al nostre Capità, pel que signifiquen estes pròximes festes per a nosaltres.
A tots els festers i festeres de Torrent, de Muro i de totes les poblacions als que esta pandèmia els ha trencat la normalitat festera.
Al llarg de la meua vida festera he tingut l’honor de presidir els màxims òrgans rectors i organitzatius de les festes de moros i cristians de Muro, d’on sóc natural, i de Torrent, on visc des de fa pràcticament 10 anys. En poques hores de diferència, la Junta de Festes de Muro i la Federació de Moros i Cristians de Torrent, han comunicat que les festes d’enguany, que s’havien de celebrar el segon diumenge de maig i a finals de juliol respectivament, queden suspeses a causa de la crisi provocada per la pandèmia del coronavirus COVID-19. En els dos casos, els càrrecs festers del 2020 exerciran com a tals en el pròxim 2021. Temps tindrà el col·lectiu fester murer i torrentí de fer els ajustos que aquesta situació requerisca, en quant a l’organització dels actes del calendari fester que tenim per davant a partir del moment en que es puguen ja celebrar amb una relativa normalitat. I temps tindrem les comparses i filaes de trobar les fórmules internes per solucionar els dubtes organitzatius que la situació planteja. El més important ara és valorar com toca esta decisió, valenta i sensata en la meua opinió, i donar ànims a tots els que l’han tingut que prendre, a d’aquells als que més dolor els pot causar, els càrrecs festers i, en definitiva, a tot el món morocristià de Muro i Torrent.
Hem viscut, estem vivint i, és evident, que encara viurem més cancel·lacions de festes, i no soles de moros i cristians, al llarg d’esta infausta crisi sanitària. Poc tenen a dir davant esta situació les juntes de festes i federacions, més que aplicar el sentit comú i, sobre tot, les indicacions de les autoritats i dels decisors públics que estan gestionant-la. El debat podria estar en el fet de si és convenient ajornar les festes sense data concreta a l’espera de que eixes indicacions vagen en la línia de permetre la celebració d’actes multitudinaris, o pel contrari, suspendre-les definitivament com ha fet Torrent, Muro i moltes altres poblacions. Les demandes de la industria festera són que s’ajornen les festes, que la suspensió siga l’última opció. I és comprensible que adopten eixa postura. Però, és evident que la decisió, en cada cas, dependrà de moltes circumstàncies i s’hauran de tindre molts factors presents. No resulta tan senzill i ningú pren decisions com esta per gust. Ho dic amb coneixement de causa. Per això, insistisc, devem valorar-la i enviar un fort abraç a tot el mon fester.
I si m’ho permeteu, el meu abraç el vull enviar, a totes les festeres i festers afectats i especialment als de Torrent, on ara participe activament d’esta festa, en forma de relat.
El meu primer contacte amb la festa de moros i cristians de Torrent va ser a Muro. Sí, a Muro. Allí em vaig criar com a fester i, com comentava al principi, vaig tindre l’enorme satisfacció i orgull d’arribar a ser president de la seua Junta de Festes. Alcalde de Festes es diu allí. Bé, és habitual que entre poblacions festeres s’intercanvien els llibres o revistes de festes que anualment es publiquen per anunciar l’arriba de la festa. Tant Muro com Torrent han seguit esta pràctica des de fa un grapat d’anys. I a mi, sempre que he tingut accés, m’ha agradat fullejar els llibres d’altres poblacions per conéixer les particularitats de la festa en cada lloc.
Situem-nos. Les festes de Muro de 2008 van ser complicades. Jo encara no era president (ho seria a partir de finals d’octubre o principis de novembre d’aquell any). En aquell moment era cronista de festes. Resulta que la pluja ens va posar a les persones de la Junta en una situació, sense voler entrar en detalls, davant la que vam haver de prendre decisions d’eixes de les que parlava a l’inici del post. Si encertàrem o no, ho deixaré a la valoració de tots els que visqueren aquells moments, però el ben cert és que després d’allò, moltes persones són les que em van animar a presentar la meua candidatura a la presidència. Bé, acabades les festes, i després d’unes setmanes de reflexió, en això estàvem, tancant l’exercici fester i preparant la nova candidatura, quan a principis de juliol, entre els nombrosos llibres que arribaven a la seu de la Junta, em vaig trobar el de Torrent.
I com sempre feia, vaig començar a fullejar-lo. El primer era buscar el calendari d’actes per trobar les particularitats de cada poble. Vaig comprovar que a Torrent, l’entrada és l’últim dels actes festers (a banda dels religiosos) en celebrar-se. Curiós. Revisava el saludes per vore si coneixia al president, o presidenta en aquest cas, per si havíem coincidit en l’entrada d’alguna població o en alguna reunió de la UNDEF (durant els anys en que era cronista, solia acompanyar sovint al president en eixos actes). Ana Almerich? Ah, sí! A mitjan juny, feia poques setmanes, havíem coincidit en la Assemblea Extraordinària de la UNDEF que es va celebrar en Múrcia per triar president (es va reelegir a Paco López). Les circumstàncies que van envoltar aquella assemblea i el viatge d’anada i tornada en un autobús que compartírem moltes poblacions, donarien per una altra entrada al blog. Tal volta vos ho conte altre dia.
Però bé, estàvem en el tema del llibre. També solia comprovar els càrrecs festers. Aquell any la capitania cristiana corresponia als Contrabandistes i la mora als Alfaquies. Bona planta contrabandista la del capità cristià, sí senyor. Diego Herreros, li deien a d’aquell xic. Una filà jove però amb sentiment segons el text del llibre. I Rigoberto Mora el capità moro, d’una comparsa que, pel que llegia, devia ser de les històriques. Ah, i espereu, que també vaig llegir que era el primer any del càrrec d’alferes a les festes de Torrent. Marcos Yago pels Guardians en el bàndol cristià i Vicente Bacete pels Almoràvits en el bàndol moro. Bona senyal, una festa que suma elements amb seny a la seua celebració, és una festa que vol créixer, vaig pensar.
A continuació vaig començar a revisar les pàgines dedicades a la resta de comparses i filaes. Però, vaja! Què és açò? “Es traspassa filà amb patrimoni”. Eixe era el text que es podia llegir a pàgina completa en l’espai que devia ocupar la informació dels Conqueridors. Estranyat, vaig pensar en algun tipus d’acte reivindicatiu d’aquella filà o d’alguna possible sanció. No sabia ben bé que podria significar allò, però al fullejar aquell llibre, mira per on, les festes de moros i cristians de Torrent es situaren de colp en els primers llocs de les meues festes d’interés.
Aquell mes de juliol no vaig poder vindre a vore l’entrada de Torrent representant a la Junta de Muro. No sé si el president ho va fer, però comprovant ara el calendari, veig que en 2008 el 29 de juliol va ser dimarts, per tant supose que jo no ho faria per qüestions de treball. Ara, el que sí que és ben probable, per no dir segur, és que durant els mesos d’agost i setembre coincidira amb la presidenta de Torrent en vàries poblacions. Sí, efectivament. Ara em ve al cap, per exemple, l’entrada en L’Olleria, on una pluja torrencial va fer que dels pocs en aguantar en la tribuna, xopats, fórem Ana, l’incondicional Carles López i jo mateix. El cert és que des d’aquella assemblea en Múrcia que he comentat, les juntes de moltes poblacions festeres, però sobre tot les de Muro, Xixona (renovada també en aquella època) i Torrent, férem molt bona lliga. De fet, a partir del meu nomenament com a president en Muro, sempre que s’ajuntàvem s’autoproclamàvem com la “UNDEF paral·lela”, no únicament amb ànims reivindicatius, que també existien, sinó per fer patent el bon rotllo que teníem entre nosaltres.
En Expofesta 2008, a mitjans de novembre i ja com a president en Muro, la intensa jornada de convivència d’aquella “UNDEF parale.la” en Alacant, va ser el preludi del que seria un dels moments àlgids d’aquella època, l’Assemblea Nacional de la UNDEF de febrer de 2009 a Abanilla en Múrcia. Eixa assemblea pot ser siga una de les més recordades en la historia recent de la UNDEF (i tal volta està mal que ho diga jo), no perquè es debatera cap tema d’especial interés o transcendència, si no per què va ser l’assemblea en la que Dani, de Muro, i Ana, de Torrent, començaren a festejar. Va ser un 14 de febrer, per senyalar més la data si cap. Des d’aquell moment, el contacte amb les festes de Torrent va començar a ser prou més estret, com podreu imaginar.
A penes quinze dies després d’aquella assemblea vaig fer el viatge de treball a Xina que ja he comentat en un post anterior. En tornar, ja en el mes d’abril, en Muro estàvem immersos en els actes previs de les festes. Però abans d’elles, a primers de maig, Almansa celebrava el 30 aniversari de les seues festes de moros i cristians i de la mà de la seua presidenta, i bona amiga, Antonia Ruano, s’organitzava un dels esdeveniments festers més recordats entre poblacions UNDEF. De Muro, on com he comentat, estàvem ja pràcticament en festes, només vaig poder desplaçar-me jo per tal que la població estiguera representada. D’altra banda, de Torrent, la representació va ser nombrosa al contar amb la presència de part de la Junta de Govern de la FMCT, les dos capitanies del 2008 (aquells als que pràcticament un any abans jo “coneixia” gràcies al llibre de festes) i un grapat de festeres i festers, bons amics hui en dia.
Al llarg del cap de setmana les activitats foren moltes i variades i vaig tindre l’ocasió de tractar amb tota eixa gent de Torrent. De la Junta de Govern, a Carles ja el coneixia però allí vaig conéixer l’estimada Mila Rodríguez i al seu home, hui Contrabandista i gran amic, Macario. En les capitanies, el tracte fou espectacular. Junt a Contrabandistes, sense saber que un any després seria un d’ells, vaig fer la meua primera ronda de vi i, a més, guarde en estima una foto amb els dos capitans, Rigo i Diego, i el castell d’Almansa al fons. De la resta de gent, recorde especialment, la meua primera conversa amb Mariano Burguera, hospitalari dels històrics, donant-me consells sobre la vida a Torrent, que de pas siga dit, he aplicat i amb molt bons resultats, xicotiu. En definitiva, va ser un cap de setmana inoblidable que culminava amb un espectacular desfile en el que participaren esquadres d’una majoria de les poblacions UNDEF.
L’organització de l’Agrupació de Comparses d’Almansa va tindre la deferència d’ubicar-nos a Ana i a mi junts en la tribuna d’eixe desfile. Recorde com si fora ara mateix, que en un moment donat, per damunt dels caps dels festers de les esquadres més pròximes, vaig vore una navalla rodar amb una classe que no solia vore’s fora de la zona festera morocristiana més tradicional. Davant el meu comentari al respecte, Ana, orgullosa em va replicar, “són els de Torrent!”. Efectivament, era Diego.
Al cap d’unes poques setmanes més vaig assitir al sopar de cartells i un poc més avant, Ana em convidava a un sopar benèfic en El Romeral de Torrent que, per les dates, devia de ser el de la AECC. En este últim sopar, en el que ja vaig tindre l’ocasió de conéixer a les autoritats municipals del moment i als representants de la societat civil torrentina, vaig tornar a coincidir en Rigo i Diego, els capitans del 2008 que estaven a punt de tancar el seu any com a representants de la festa morocristiana de Torrent. Aquella va ser també una nit entranyable, amb alguna que altra confessió que més avant comentaré, i que va començar a enfortir els meus llaços d’amistat amb aquelles persones.
La següent cita amb els moros i cristians de Torrent va ser el sopar de Nomenament de Càrrecs 2009, en el que Almohades i Almogàvers prenien possessió com capitans i Cides i Benimerines feien lo propi com alferes. Aquelles festes de 2009, jo encara no era fester a Torrent, però les vaig disfrutar tant com si ho fora i va ser en gran part gràcies al tracte que vaig tindre amb els càrrecs. El capità moro, Julio Silla, va ser el millor amfitrió que podia haver trobat aquell any, fins al punt que vaig a estar a un pas d’entrar a formar part d’Almohades després d’aquelles festes. Finalment no ho vaig fer, però la relació amb la comparsa és fantàstica des d’aquell moment i tinc allí un grapat de molt bons amics.
Però tornant a aquelles festes del 2009, després de celebrat el Sopar de Nomenament de Càrrecs, el diumenge 19 de juliol vaig poder estar en el partit de futbol entre bàndols a Sant Gregori i en la poalà a la Torre. I com no, al cap de setmana següent em vaig disposar per viure les meues primeres festes a Torrent. El primer dia de la setmana de festes, el 24 de juliol, va caure divendres, cosa que va facilitar que poguera estar a Torrent per viure-les des del primer moment. A més, no recorde exactament com, però vaig aconseguir arreglar-ho en el treball per poder tindre vacances l’ultima setmana de juliol sencera.
Bé, aquell divendres, després d’assistir a l’Ofrena als Sants Patrons em disposava a buscar un bon lloc per vore el Pregó, quan aparegueren aquells que l’any anterior traspassaven la seua filà (amb patrimoni i tot). Sí, els Conqueridors eren uns dels encarregats de repartir el programa de festes i l’aigua de civada durant el desfile i Edu Chust i Jose Llàcer, al vòrem, em convidaren a acompanyar-los dalt del tractor aquella vesprada. Adjunte prova gràfica d’aquell moment, que com he comentat moltes vegades amb ells, ha quedat gravat en la meua memòria. A més, i ja que estàvem dalt d’un tractor, m’explicaren en que consistia la seua característica tractorà, que als pocs dies vaig poder viure en directe i de primera mà (després d’aquella experiència ja no me sorprenia tant la seua publicació del llibre de festes de 2008). Fins a tal punt vaig fer lliga amb ells que l’opció de convertir-me en Conqueridor va estar també damunt la taula. Curiosament, alguns any després seria el meu germà el que es vestiria de Conqueridor per baixar el carrer del Convent durant l’entraeta d’un Mig Any.
Al tornar a revisar el calendari d’actes del 2009 he comprovat amb sorpresa que la nit d’aquell divendres 24 de juliol es van celebrar simultàniament la Discomòbil de Templaris i el Barrejat dels Comilitons. I és cert. Fent memòria, recorde que aquella nit, i de la mà de Julio, el camí d’anada i tornada entre el carrer San Joaquín i el carrer de Baviera el vaig fer un grapat de vegades. Dels Comilitons en vaig conéixer a uns quants, sobre tot als que portaven la sulfatadora, aixina que no vaig poder negar-me a “tastar” el barrejat. I d’altra banda, Ricardo i Amparo de Templaris, als que havia conegut abans de festes fent-nos unes cerveses al Gambrinus de Les Amèriques, em tractaren com a partir d’aquell dia sempre ho han fet tots els Templaris quan els he visitat, com si estiguera en ma casa. En definitiva, una nit inoblidable, com a partir d’ahí foren totes les festes: la comentada tractorà amb Conqueridors, l’arròs amb fesols i naps dels Abbasies, la berbena de Cides (amb Fran, l’alferes, obrint-nos les portes d’aquella caserna a Sant Roc de bat a bat), les trabucaes als peus de la Torre, el sopar de germanor que vaig tractar de incorporar al calendari fester de Muro, unes entrades fantàstiques, l’espectacular imatge de la processó baixant pel carrer del Convent, etc… Ah! I les visites a la que també des d’aquell any ha sigut una segon casa festera per a mi, Beduïns. Tots els que formaven la comparsa em feren sentir com si fora un més d’ells. Més avant, desfilar com a cabo d’esquadra en la capitania de Paco del 2011, rebent el sable de mans de Julio, és un d’eixos moments que mai s’obliden.
I Contrabandistes… qué? En Contrabandistes vaig viure una de les dos berbenes en la Torre. La “grossa” devia de ser. Ho dic perquè recorde vore com un núvol de camisetes negres moure’s a l’uníson entre una gran multitud, dibuixant figures tal i com ho fan eixos enormes bancs de peixos al mar quan pareix que ballen al sò del ritme que marquen les ones (note el lector que he tractat de posar un poc de poesia a la imatge que realment vaig vore: una melé de trenta tios buscant ocupar les primeres posicions davant l’orquestra). I recorde preguntar-li a Ana. I recorde la seua resposta, “Ah! Eixos? Els Contrabandistes”. I recorde com acte seguit se’n va anar a buscar-los. Als pocs minuts tornava amb un d’ells, Paco Castilla (el nostre alferes), i amb ell me’n vaig anar en busca de la melé. I encara que vaig tardar uns quants mesos en formalitzar la meua entrada en Contrabandistes, el meu destí ja estava marcat. Per ser totalment sincer he de dir, fent referència a les confessions que he comentat que es creuaren durant el sopar benèfic en El Romeral al que vaig assistir amb els capitans del 2008, que en petit comité aquella nit li vaig assegurar a Diego: “si algun dia isc a festes en Torrent, ho faré amb els Contrabandistes”. No vaig faltar a la meua paraula.
A finals de maig o principis de juny de 2010, no recorde massa bé la data exacta, ja vaig celebrar el X Aniversari de la filà com a contrabandista i el “debut oficial” (i quin debut) amb una d’aquelles camisetes negres, va ser en la Festa de Sant Joan. A partir d’ahí, podria escriure mil entrades més amb les vivències junt a esta família. Però de moment ho deixarem ací.
Al llarg d’esta entrada al blog he nomenat persones, comparses i filaes amb les que vaig compartir algunes de les meues primeres experiències vinculades a les festes de moros i cristians de Torrent. No estan tots els que són però sí que són tots els que estan. Per sort, durant estos 11 anys de festes, la llista de noms d’amics i amigues que he fet en totes i cadascuna de les comparses i filaes torrentines, s’ha fet molt més llarga. Em disculpareu que no vos nomene a tots i a totes. Sabeu que vos estime i que des d’ací vos envie un fort abraç davant els moments complicats per a la nostra festa que ens toca viure.
Justament enguany serien les meues festes número 12 a Torrent. Serien les que tancarien eixe cicle que vaig encetar una vesprada de juliol de 2008 en fullejar el llibre d’unes festes de les que a penes tenia referències. Serien les festes en que de nou Contrabandistes i Alfaquies ajuntaríem els nostres emblemes per demostrar fins quin punt esta festa es capaç d’unir sentiments. Serien les festes en que Guardians i Almoràvits rememorarien aquelles primeres alferesies que van fer història a Torrent. Serien les festes en que Nicko, Vicent, Ramon i Edu ens havien de guiar cap a incruentes batalles de germanor com any rere any han vingut fent-ho els nostres càrrecs festers. Serien les festes en que els Contrabandistes retriem homenatge al nostre capità. Però, per què dic “serien”? Serien, no. Seran. Seran en el 2021, però seran. Seran quan superem este malson, però seran. Seran. Inoblidables, seran.
